divendres, 2 d’agost de 2013

D'agost recorde, al centre d'Alcoi, el silenci. El silenci i la impossibilitat d'esmorzar: els bars estaven tots tancats. En canvi, al menys ahir i hui, el centre continua "viu" en comparació amb l'últim estiu que vaig passar allà, molt més. Nous bars, l'home del kebab i el seu nebot (què feliç haguera sigut si haguéren obert el kebab quan jo vivía allà), que es passen de 12 a 12 sentaets al carrer en la cadireta i fan que m'entren ganes de baixar-me la meua cadireta jo també, a posar-la al costat de les seues i les de la gitana de braços tamany panxa -un dia rebentarà- i la seua família. Llàstima que visc a un àtic sense ascensor i em fa peresa pujar i baixar. El cas és que comença agost amb alegria i trobe que amb alegria seguirà, carregaet de coses que fer i de llocs on anar al costaet de casa. Miren si no com han deixat les pluges d'este any El Molinar. Restes d'un passat millor -tot allò que era Alcoi, ay-, i futurs negres per a una ciutat que haurà de reinventar-se (com?). I a prop, ben a prop, les festes de tots els poblets, hui Eugeni Alemany a Beniarrés, després a la nit l'aniversari del nostre estimat Pa Torrat amb els amics d'Arthur Caravan pa amenitzar la celebració, demà a festes a Xaló i a Benimarfull, i alegria de viure, gintònics de la ginebra de Licores Sinc que fa gustet a romer i cabassaes de tostons. 

A l'estiu tot lo món viu!







dimarts, 30 de juliol de 2013

Hi ha una coseta bonica i gratificant que he estat fent des de menuda i que des de que tinc estes gosses havia deixat de fer. Des de que Pirena aplegà a la meua vida (i després Saima i després Dober, però Dober no conta massa), qualsevol pardalet caigut del niu tenia els segons contaets. Ni minuts: segons. Tots els dies des de que començà la primavera, que havíem d'arreplegar tres o quatre cadàvers destrossats de la gespa del jardí. Però la setmana passada, sorpresa: vaig aplegar jo abans que les gosses. I Pollet m'ha acompanyat estos dies al muscle, cagant-m'ho tot i acceptant amb ganes la papilleta, inclús s'ha prestat a passejar-se per casa damunt de Dober -santa gossa-. Ahir Pollet, que ja estava instal·lat a la terrassa mentre observàvem des de darrere del cristall com la mareta s'acostava a donar-li de menjar -i suposem que a dir-li en l'idioma dels teuladins que era un poc trellat de pardal, que com se li ocorria caure's del niu-, començava a alçar el vol suficient com per a pujar a la teulada. I estava suficientment fort com per a fugir de mi i no deixar que l'agafara, ni falta que li feia tampoc. Esta matí Pollet ja ha volat. I jo contenta, molt.




dilluns, 29 de juliol de 2013

Hui, per fi, ens traslladem. Es tracta d'una sol·lució temporal i breu mentre continuem buscant la definitiva -tampoc massa definitiva, però un poquitiu definitiva sí estaria bé-, però pel moment, hui anem a posar-li els llençols al llit de la casa que ho serà durant les pròximes setmanes. Torne a la que ha sigut casa tant de temps: al centre d'Alcoi. I només unes cases més avall de la casa on vaig viure quan tenia divuit anys, on acaba el carrer Sant Francesc i comença Sant Mateu, amb el meu gos Jondo queenpaudescanse. Quan fa uns dies vaig anar a vore el pis per tal de decidir si em quedava o no, papallonetes i altres coses em volaven per la panxeta. El carrer no ha canviat massa, però ha canviat. Té vides que ja han deixat de ser-ho -uns quants morts-, però també, des de llavors, han obert barets i comerços, molta gent passejava, una cafeteria just a la plaça baix de la casa on vivía... trobe que ho passarem bé, encara que el centre d'Alcoi en agost siga l'escenari perfecte per a una pel·lícula que vaja de la fi del món i en la que un cataclisme haja acabat amb tota la població, no hi ha un ànima. O bo, potser això també ha canviat i ara la gent ja no té pasta per a anar de vacances. Recupere un text i unes imatges del meu primer blog, sobre eixos carrers on vivía. Quan ho vaig escriure feia un any que un amic  havia decidit fer vacances. Ara, eixos carrers, vells escenarius per a nous temps, temps millors encara. 


Te'n recordes? 

"La vida era un carrer amb camions i nuvis
i xiquets i llençols estesos als balcons..."

Jo vivia a Alcoi quan l´Ovidi ja no hi era i baixava per les costeres fins el Cantó Pinyó per pillar el 45 al carrer Sant Llorenç i arribar una hora després a la biblioteca on treballava i llegia més que treballava i a les tres tornava a casa on m´esperava el gos impacient menjant-se els cantons de les parets i les plantes. Estenia els llençols al balcó del menjador de la meua xicoteta i bonica casa al carrer Sant Mateu, front al mercat i l’església i em gitava amb un gitano acabat d´eixir de Fontcalent a la volta que poc a poc m´enamorava a Benidorm. La senyora Elvira, que va morir este any, m´aguardava el Ruta66 tots els mesos, perquè al quiosquet sols els arribaven dos ejemplars i un era sempre per a mi, me'l guardava i quan passava per davant i el tenia em deia XICA QUE TINC ACÍ LA REVISTETA, i jo entrava i li comprava una bolsa de coxinaes i me'n pujava amb les freses de gominola i el Ruta a casa, just dalt del seu quiosquet obert fins a hores intempestives els 365 dies de l´any. Fins i tot el dia que va morir Elvira, este any, em contaren que Marquitos, el seu home, va anar a obrir. I el Jondo que anava fent-se gran i va deixar la casa buida de mobles, tots se'ls va menjar. I la Chelo, que vivia unes cases més avall de la meua, a Sant Francesc, em deia que tenia el gos més bonico d´Alcoi, i me la trobava tots els dies amb altra dona fent la volta als ponts, que jo també pegava abans d´anar al DeDins a beure. I a les nits que encara no feia fred m´assentava a llegir a l´Estellés al balcó del menjador, i a voltes es feia tan tard que es feia de dia i veia arribar els camions al mercat.

Jo vivia a Alcoi quan la directiva del Barça anà a portar-li flors al cementeri a l´Ovidi, i passejava amb el novio i el Jondo per l´Alameda i tenia un abrigo llarg i negre i unes ballarines amb estampat de lleopard que el gos va destroça. I ja no em gitava amb el gitano, però ell encara deia de tornar a ma casa i els seus amics de comprar-me el gos quan me'ls trobava pel carrer. Jo vivia a Alcoi aquell hivern però cada dos o tres dies feia l´amor a Benidorm, i després tornava i treia més dinerets per a speed explicant-los a l´Adriana i la Sheila i la Carmen tot allò de P implica Q que Ricard Carbonell els intentava fer entendre a les classes de filosofia a l´institut sense que elles aprengueren mai per a què els serviria en el futur aquella lògica. I nevava quan el llit es va trencar en dos.

Jo me'n recorde d´aquell Alcoi al que vaig viure sempre que plou, perquè quan plou camine més espaiet per por a esvarar-me, perquè aquells dies baixant Sant Nicolau, hasta el Cantó Pinyó de la cançó de l´Ovidi, anava molt molt poc a poc perquè aquelles ceres patinen no saben com, i hui m´he alçat ploguent a València i he escoltat   l´Ovidi pels carrers del Carme i he penssat que en poc farà un any que algú fa vacancea -jo no hauré mort, faré vacances- i m´he comprat un vestit i una jaqueta per a no tindre fred. 






dimecres, 24 de juliol de 2013

PORTA COSTELLETA

De menudiua feia els meus propis llibres. Tallava folis, feia dibuixets, escrivia historietes amb menys que més trellat, ho grapava tot i després els regalava a ma mare, que encara en té aguardaets per qui sap quins racons. "Mira, com quan eres xicoteta", va dir ella quan li dir que estava fent un fanzine, que era una cosa amb lletres i dibuixets damunt folis grapaets, molt "d'anar per casa". El cas és que era una cosa que sempre havia tingut en el cap, fer un fanzine sense pretenssions amb el que em donara la gana, i aixina ha estat:: per l'aniversari de la mort del meu estimadíssim Roberto Bolaño va vore la llum PORTA COSTELLETA, un fanzine de tot i de res, com diu el colega Michi, un "fanzine peregrino", i del que encara poden sol·licitar alguna còpia (en queden contaetes) a lastyoik@gmail.com pel mòdic preu d'un euro i mig o una birra a algun bar guapet, el que per cert em recorda que aquest dissabte que a mi em pillarà de boda en Alboraia, al nostre estimat Pa Torrat, a Muro, les xicones de Fil d'Arena presentaran Café Sol, una obra en la que mesclen música, dansa i teatre, que ha tingut molt bona acollida allà per on ha passat i que recomane enfervoridament.

Aquest primer número va estar més pensat com una cosa entre amics, i per tant la tirada ha sigut molt curta, l'extensió breu -32 pàgines, correcte per a un fanzine-, i el nivell... poc exigent però cumplint. Els col·laboradors de procedència variada: dibuixets de Jordi Albinyana, Maria Cascant, de Garcieta Ovidi Twins o meus; l'original aportació de Jordi Girbén del blog Foravial; textos de Micalet Landete (Senior i el Cor Brutal), Pau Miquel Soler (Arthur Caravan), Diego Morales (del blog Volianihil), Toni de l'Hostal, Juan Cruz (del blog La Banda de los 4), Lluís Bosch (del blog Mil Dimonis), Manel (del blog L'Epistolari Blau), o meus; relats de dos amigues que han signat sota pseudònim i altre del tiet d'un amic que ha signat sota pseudònim també, una entrevista que li vaig fer a l'alpinista Simón Elías parlant sobre llibres i muntanya i depil·lació d'altura... i entre la temàtica, de tot un poc també, faltaria més: Pentti Linkola l'ecofasciste finlandés amb els llibres del qual jo dormia a Lapònia, Roberto Bolaño -clar-, Ovidi Montllor, Blaze Foley, la mar, els rens i els ants i els cantants d'èxit que es moren en la carretera tornant per les nits després d'un concert, abismes, nits, pàtries, iaios preguntant si porta costelleta la paella, la mítica banda de punkrock valenciana Los Perros, jo què sé, de tot un poc i un poc de res. 

El cas és que com que la cosa no ha quedat massa malament (massa bé tampoc, tot s'ha de dir), ja estem en tràmits d'el·laboració del segon número, que estarà per a finals d'agost (el que no vol dir que si hi ha un tercer o un quart, vagen a publicar-se mensualment... res més lluny de la realitat, la freqüència de publicació serà la que em done la gana), que esta volta sí, estarà mogolló currat, i serà prou més interessant que el primer, i farem alguna còpia extra perquè si no s'acaben massa ràpid. És ideal per a llegir al bany pels matins. O a la platja. O bo, cascú que se'l more on vullga i com vullga. Porta Costelleta. Pos això, un fanzine.








dimarts, 23 de juliol de 2013

Encara no havia tingut temps per a dir que el succedani de vacances de principis de juliol havia estat de puta mare. En general, sempre que puge més amunt de Terol em quede amb ganes de quedar-me: Aragó, Catalunya, Navarra... potser siga el clima un tant més suau en estiu i més fred en hivern –just el que m’agrada-, o la tremenda sort de contar amb bons amics als qui sempre, tant jo com les gosses, ens alegrem de tornar a vore; amics que la distància col•loca lluny, el que per altre costat suposa l’avantatge de l’intensitat en cada nou encontre. A més de amb la família de penjats del múixing en particular i dels gossos en general, estiguérem també amb la família blogaire o blocaire o com li vullguen dir: un reencontre màgic tres anys després de l’última volta. 

De Vidrà, del concurs de pastoreig Especial Border Collie, me’n vaig tornar amb un immillorable gust de boca, una barretina, i el convenciment de que he d’aprendre a parlar francès a la de ja. També, per cert, de que el món dels gossos de treball, siga per a pastoreig o siga per a múixing, l’entenc massa a la meua manera. De fet, per al pròxim hivern no tinc encara clar que vaja a assistir a més carreres que la Travessia dels Monegros amb gossos de tir, a principis de desembre. Porte dos anys reflexionant sobre la compatibilitat entre l’afició als gossos de treball –especialment en el múixing- i la meua consciència, i sempre acabe tenint la sensació que recolzant i contribuïnt a la difusió de segons quines activitats, estic anant totalment en contra d’uns principis, els meus, que considere ferms. 

I bo, parlant de gossos pastors i no de múixing, entre el pastoreig esportiu i anar a pasturar el ramat de Patricio el Roig per les serres de Castell de Castells amb els seus dos gossos-rata... em quede amb açò últim, amb diferència. I pense que vorem si s’arregla això i puc acostar-me a fer-li la visita, després d’esta setmana de bogeria plena de coses que fer que donen alegries infinites però diners pocs o ninguno, ni falta que fa.  




dimecres, 17 de juliol de 2013

Quan ahir vaig aplegar al meu trosset preferit del Barranc de L'Encantà, vaig soltar a les tres gosses com faig sovint. Amb dos d'elles mai hi ha problema, però Pirena, la meua gossa d'òssos de Carèlia, no oblida que va nàixer i es va criar asalvatjada perduda pels turons de Lapònia, i això junt a un instint indomable que és el que desaconsella aquesta raça com a mascota, fan que de quan en quan... encara la lie. Vam caminar per dins de l'aigua barranc amunt un bon tros, ens vam creuar un parell de serpetes d'aigua de tamany que provocaren la histèria de l'amiga Desa, i quan tornàrem barranc avall a la vora on solem escampar les tovalloles, Pirena va eixir corrent en direcció a una xopada pròxima, seguida de Saima i Dober que no tenen capacitat de decisió pròpia... No em vaig preocupar, abans estes coses em preocupaven i em posaven histèrica, però he acabat per acostumar-me; a més no hi ha prop cap casa/caseta on puguen entrar i clavar-se en problemes, la carretera -poc transitada- està lluny, i vaig pensar que ja tornarien. 

No va ser aixina i al moment començàrem a sentir lladrar també a Dober, i Dober no lladra a menos que tinga raons de pes per a fer-ho. Ahí em va preocupar que potser hi havia gent volent accedir al barranc i aquelles s'ho havien pres com casa seua, però la manera de lladrar era excessiva, a més de que normalment són unes gosses amigables...  i llavors ja es sumaren a l'aldarull uns crits esgarrifosos de porc en l'escorxador. I és que això era justament el que estava passant. Durant un rato que per sort no va durar massa -no tinc gosses, tinc màquines de matar- vam sentir els xillits del rayonet i després lladrucs que s'allunyaven, que s'acostaven, arbres i malesa menejant-se... i optàrem per clavar-mos dins de la furgoneta, no fóra cas que alguna mare cabrejada vinguera a per mosatros. Recordava que sempre ens havien explicat del comportament violent dels jabalins quan estan ferits, com recordava les passades de cosir ferides als gossos de la rehala després d'una batuda. I a la plaça de Benimarfull, descarregaven a tots els animalots morts, i els hòmens es feien fotos en absurdes postures damunt d'ells. No puc obviar que l'afició als gossos em ve precisament d'ahí, l'afició i molts dels coneixements que ara em toca posar en pràctica, però a la volta, la imatge dantesca de la plaça de Benimarfull convertida en un mostrari de cadàvers de jabalins mentre dins de diminuts remolques darrere dels tot-terrenys els gossos es llepaven les ferides, em provoca un rebuig absolut. 

Des de dins de la furgoneta sentíem carreres amunt i avall per entre la malea, i una tindrà molta templança però la cosa començava a ser preocupant i m'imaginava a la valenta de la Pirena oberteta en canal per un jabalí cabrejat. Vaig acostar-me pegant crits com si estiguera loca, i als minuts va vindre Dober feliç amb la boca plena de sang que no era seua. Menuda festa s'havia pegat. Després vingué Saima i després Pirena, totes brutes de sang aliena, i només Pirena amb una ferida probablement d'haver-se enganxat en algun esbarzer o a saber... Em sap mal pel rayonet, i em sap mal per mi que d'un susto d'estos em quedaré un dia, però a la volta continua flipant-me eixe puntet salvatge que trauen de quan en quan. Com les persones. 






dimarts, 16 de juliol de 2013

Este cap de setmana hem tingut per ací als Ovidi Twins, tocant dijous a Alcoi (Cals Frares) i divendres al nostre estimat Pa Torrat, EL bar, perquè en esta vida és precís tindre un bar que siga EL bar: el bar al que vas sempre, el bar que mai et falla, el de fer-te el café o el gintònic obligat, el punt de reunió... el cau. El nostre es diu Pa Torrat i està en Muro, a la Plaça de l'Església, i sense ell les nostres existències estarien un poc més buides. La qüestió és que ahir, mentre gaudíem d'un excel·lent esmorzar/dinar (el que els modelnos diuen un BRUNCH, entre l'hora d'una cosa i de l'altra, tot i que no precisament lleuger: pa amb tomaca, cuixot, formatge, saltxitxeta, figatells, faves, cerveses, entrepans carregats de bombo, creïlles al forn...) al bar Lluís de Planes -altre dels punts cardinals- Learreta va dir de l'amiga Desa i de mi que érem unes vividores, que li feia il·lusió aparéixer en alguna de les nostres fotos de vividores que posem en el Facebook dia sí dia també, siga diumenge siga dissabte siga dilluns o dimarts. Vividora és una paraula que m'agrada, i vaig dir que em proposaria escriure el decàleg del vividor -en altre moment ho faré-, entre altres coses perquè si tot canvia d'ací un temps i acabe fent vuit hores front a una màquina, estarà bé que algú -tot i que siga una actualització al Facebook o una entrada a este blog-, em recorde tot açò que ara pontifique amb un somriure en la cara i un terssio de Mahou en la mà com si tinguera totes els claus d'una vida realitzada, plaentera... en definitiva, feliç.

Trobe que l'alegria de la que en els últims mesos -i augmentada en les últimes setmanes, no sé si serà la calor- fem gala a pesar de les adversitats, i la defensa acèrrima d'una manera de viure que passa per canviar-se de roba més bé poc i omplir-se de cinta americana les xancles -cinc euros al mercat de Muro els divendres-, no és més que una estratègia de defensa: o ens ho prenem aixina o ens peguem un tir. Les perspectives laborals -vitals, en general-, per a la meua generació i les que ens segueixen són negres com el cul d'una paella, però què anem a fer-li? A més, contem amb la tremenda sort d'una capacitat d'adaptació que no trobe en gent que ja ha superat la trentena. Assumida la situació, tot és més fàcil de portar, i si el miracle aplega i tot va millor en uns anys, ens alegrarem... però si no, no ens vorem abocats a depressions, fam, cases embargades, deutes i demés mogudes amb les que en l'actualitat molts dels meus amics d'entre trenta i quaranta anys han de bregar diàriament. 

Desconec si açò va pa llarg o per a curt, però no em preocupa: ja no em prenc seriosament certeses absolutes ni se'm passaria pel cap assegurar que vull que la meua vida siga aixina o aixana. M'agrada com és ara i no m'importaria que seguira aixina durant temps. I ara mateixa, no canvie per una feina de vuit hores i un salari més o menys digne açò que tinc, i no sóc l'´única al meu voltant. Preferisc, preferim, certes renúncies -materials únicament- a canvi de no vore'ns en l'obligació de lligar-mos a un treball. La reducció dràstica dels ingresos  -limitats a unes horetes netejant ací o allà, eventualment algun treball del que t'agrada mal pagat però fet a gust- comporta un augment notable del temps lliure. I per això he pogut, últimament, fer una horteta preciosa que comença a donar els seus fruits, acabar una novel·la, fer un fanzine o començar a finiquitar un llibre de viatges que estarà per a la tardor. En breu he de viatjar a la Subbètica cordobesa per treball (la veritat, passar-se una setmana recorrent en bici camins de bandolers i antics assegadors buscant 
rutes per a proves esportives amb gossos no és que siga un treball especialment desagradable) i això junt a una xicoteta escapada catalana fa dos setmanes són el més paregut a un viatge de vacances que tindré. No em dóna per al creuer de luxe pel Mediterrani, quina llàstima. La setmana que ve començaré per fi, després d'haver estat uns mesos estalviant, amb les "obres" d'acondicionament d'un xicotet bancal que vaig heretar i que no donarà ja ni fruits ni hòsties però que té unes vistes precioses i  l'ombra bona d'un parell d'arbres que en els últims trenta anys s'han dedicat a créixer sense fre; una hamaca, una taula de fusta i uns banquets, un xicotet cobert per a la barbacoa, un dipòsit d'aigua i alegria d'enjuntar-se allà amb els amics sempre que ens done la gana. 

Ara, que encara no són les deu del matí, ja he cumplit amb totes les obligacions imposades per al dia de hui havent matinat -anit férem sopar en la terrassa de ca uns amics fins ben passada la mitjanit- i no queda res millor que fer que agarrar a les gosses i anar-me'n amb elles i una caixeta plena de llibres de poesia (i una nevereta plena de birres) al nostre racó preferit del Barranc de L'Encantà, per on hi havia el criadero de truxes, i passar aixina el matinet. I aixina anem i ja dic, no és vocacional: han aconseguit que no ens quede més remei. I hi havia que pendre-s'ho amb alegria.