dimarts, 26 de març de 2013




No hi ha massa barquets dibuixats pel mas. Destaca l'enorme fresc del que devia ser el saló principal, al costat del moble-bar, travessat per una gran esquerda que fa pensar si no seria millor eixir d'allí per pates. A una mena de sagristia -potser era altra cosa, però l'estat ruïnós en que es troba no ho deixa clar, i com que queda a la dreta de la capella, direm que era la sagristia- queden encara un parell de barquetes dibuixades a la paret. Amb paciència podríem enjuntar els enderrocs i reconstruir el mural sencer, i qui sap si la costa que s'endevina ens resultaria coneguda. Però les esquerdes de la capella són encara més grans que les de les parets del saló, i més val no entretindre's allà. 

La mar queda lluny del mas, a uns cinquanta quilòmetres, i deguere ser la saturació de la línia costera el que va fer pensar als promotors que una urbanització a l'interior era una aposta segura. O qui sap, potser tenien clar d'avantmà que d'allà no anaven a traure trellat. El cas és que el mas ha quedat enmig del no res, sense possibilitat d'accedir a ell amb cotxe, després dels desmunts que es van fer per a començar a establir els carrers d'eixa pretenciosa urbanització de luxe. La carretera que havia d'accedir fins allà acaba de repent, ací hi ha asfalt, ara ja no hi ha asfalt, i els anys passen. La web per a promocionar l'urbanització ha desaparegut, però al poble de Planes continúa estant -a l'eixida, front al Bar Lluís, al costat de la gasolinera-, la caseta prefabricada on s'informava als possibles compradors, i una enorme tanca publicitària: "LA JOYA DE PLANES". No sé quin ús hi havia pensat per al mas; si pensaven enderrocar-lo, fer-hi un hotel, un centre social, o què collons. No sembla que haja entrat massa gent des de fa anys. Les targetes de visita de Guillermo Pons, enginyer industrial, encara estan reballades pel terra. Ma tia Àngela conta que es va ensenyar a nadar a la bassa d'aquell mas, i que "Don Guillermo era molt bona persona". I ho diu, ma tia, amb el to d'admiració dels vassalls cap als amos, perquè alguna cosa queda, més per estes terres.

Guillermo Pons era l'oncle avi solter del nostre estimat Esteban González Pons. El pelotasso de la família Pons, amb la venda dels terrenys per a La Joya de Planes, està a les hemeroteques. La finca agrícola on es troba el mas, havia sigut adquirida al 1953 per Guillermo Pons a molt bon preu (la finca era d'una família de cacics morts a la Guerra Civil que, per cert, no tenien massa bon gust), i perteneixia en el 2004 a una comunitat de bens de la mare d'Esteban González Pons i altres familiars. En una tassació realitzada al 1997, el valor de la finca era de 148.000 euros. El preu de la venda, en 2004, va ser de més de 900.000 euros, després de la recalificació dels terrenys. Seran casoalitats que els tràmits per a la recalificació dels terrenys dels Pons s'iniciaren després de l'arribada a l'alcaldia de Planes de Francisco Javier Sendra Mengual (PP). Serà casoalitat que els últims tràmits per a l'inici de l'urbanització s'efectuaren quan González Pons era titolar de la cartera de Territori i Habitatge de la Generalitat Valenciana. 

Poc importa ara tot açò. Ara no queda res, només un camí que de repent s'acaba, un tros de serra desmuntat i les males herbes creixent pel que havien de ser els carrers, entre conduccions per a la llum i el clavegueram. El Mas Blau va caiguent-se i fins que caiga continuaré anant a vore les barquetes de la sagristia. Els hòmens que treballen a la mar del mural del menjador principal. Els escritets a les parets sobre les collites de blat del 1916. Els diabòlics arlequins d'una de les habitacions, que qui sap els malsons de quins xiquets poblarien. I pensar en tot el que hem perdut. I beneïr esta puta crisi, que ens permetrà conservar tantes altres coses.