dilluns, 18 de març de 2013




"Querido Robert, doblé el Hornos el 5 de febrero y estamos a 18 de marzo. Sigo sin escala hacia las islas del Pacífico porque soy feliz en el mar, y quizás también para salvar mi alma." 

Bernard Moitessier 



I he pujat al Facebook la imatge del llibre, El largo viaje, amb aquesta frase, i Louis ha comentat d'inmediat: "aquest és un gran llibre escrit per un gran home dels que no se'n troben massa per ací dalt". Vam passar, a Lapònia, hores i hores parlant de Moitessier, durant el fred hivern en que ens coneguérem. El Louis admirava tremendament a Bernard Moitessier, i jo gaudia llegint una i altra vegada algunes de les pàgines de El largo viaje, o recordant la història dels navegants que prenguéren part en aquella regata, la Sunday Times Golden Globe Race, i que quedà com el rosari de l'aurora. M'encisava especialment el cas de Donald Crowhurst i com acabà tornant-se boig. Potser fou la soletat? El desig de guanyar? Qui sap. Un dia arrancà el rellotge de a bord i se n'anà amb ell al fons del mar, després d'haver estat setmanes enviant missatges falsos sobre la seua situació, fent creure que anava al davant en la regata. Potser fou el silenci. Per la primavera en que Louis i jo esperàvem que tota la neu desapareguera i tornar a l'aigua, vaig llegir Viaje al silencio, de Sara Maitland. Ens era d'allò més adient aquell llibre, on la Maitland parlava del concepte de silenci, de la necessitat del silenci, de les conseqüències del silenci. I citava a alguns dels que eren els nostres referents: navegants, exploradors polars, poetes romàntics. La soledat del navegant de llarga distància. La soledat del múixer de llarga distància. 

 Moitessier preferí la llibertat als diners del premi per la victòria de la regata, era potser el més important dels motius pels que Louis l'admirava, més enllà de la seua perícia com a navegant. Divuit de març, efemèride del dia en que Moitessier escriu que continúa sense escales cap al Pacífic. Baix del comentari de Louis, a la imatge que he pujat al Facebook, escric que el jersei de llana i la camiseta blanca que hi ha davall del llibre pertanyen a altre gran home, gran mariner i gran múixer, i que no trobe homes com ell per ací. Ell diu que tot el plaer va ser seu de trobar a la Jack London dels nostres temps, i de nou em sé afortunada, molt afortunada, per haver viscut junts els millors mesos de la meua vida. Mar i gossos de trineu. Ens haguera agradat escriure alguna cosa sobre l'estiu navegant pel Bàltic, però tot acabà enfonsant-se abans del previst. A penes quedà alguna cosa per escriure, a penes queden cicatrius. Ara el Nirrivik està en venda.