dimecres, 6 de març de 2013







Supose que a tots els gossos els torna bojos la platja. Una de les meues gosses, la Dober (sé que el nom és horrorós, però li venia de série) va nàixer a Montgarri, a la Vall d'Aran, i va ser abandonada a una canera de Navarra. Probablement corria només quan li posaven un arnés per a que estirara del carro o del trineu, i em jugaria qualsevol part del cos a que mai la van portar a la platja. De fet, vist l'estat en el que em va aplegar, dubte que mai puguera ni tan sols córrer lliure pel camp, sense anar lligada a una línia de tir. La primera volta que va xafar la platja del Cabanyal, es va tornar completament boja. Va començar a córrer i córrer i córrer, galopant com un cavall, acostant-se a l'aigua, alçant núvols de sorra per allà on xafava. Espere que estar vora mar li agrade tant a Dober com estar damunt d'ella. I si no, Pirena sempre podrà explicar-li com es fa per a no marejar-se. 

 Aprofitarem la primavera per a visitar la platja del Cabanyal, per a alegria de Dober i de les altres dos. En estiu l'absurda prohibició que no permet gossos a les platges farà que ens hajam de conformar amb acostar-nos només de nit.