dijous, 4 d’abril de 2013

Anar a Xàbia per la Vall de Gallinera és sempre la millor opció si un té temps. Travessar tota la vall fins arribar a la mar té el seu encant quan no t'apura el rellotge. Esta volta, un tractor, una manada de ciclistes, i un porc senglar atropellat al mig de la carretera. L'Alqueria d'Asnar-Xàbia en vora tres hores, però ben guapet tot. Tot, clar, menys el porc senglar i la basseta de sang que tenia al voltant. A Lapònia vaig aprendre que els animals atropellats suposen un estalvi considerable de diners i d'energia pel que fa al menjar dels gossos i, en cas d'apur, també de les persones. Quan veiem un ant fet pols a qualsevol cuneta pensàvem si portàvem damunt la destral i agafar uns trossos; uns trossos són centenars de quilos, i els gossos mengen molt. Després recordàvem que estàvem cobrant salaris amb els que ara només podríem somiar, i ho deixàvem estar, perquè tot era diferent al meu primer hivern al nord, amb Olli-Pekka, quan arreplegar cadàvers de les carreteres era necessitat.

La possibilitat d'atropellar un ant, o de que un ant m'atropellara a mi, era una de les meues obssessions a la carretera. Recordava al cantant de tangos finlandés Sauli Lehtonen, que va morir quan tornant d'un concert, una nit, es va emportar per davant un ant; tenia només vint anys, Sauli, i cantava tancant els ulls. Va morir al Töölö Hospital de Helsinki, al mateix lloc on em van portar a mi. Vaig pensar que vora tres hores de cotxe no són res per a arribar al paradís, clar que millor serà, també, tornar per Gandia i per la Vall d'Albaida. Pels porcs i les rabosetes.