dissabte, 6 d’abril de 2013




Anit vam estar a Cocentaina de concert. Arthur Caravan feienSi t’arriba el dematí”, on viatgen per les últimes dècades de la música en valencià. Hòstia, no havia tingut la sort de vore’l quan l’estrenaren, i feia com un parell d’anys que no l’havien fet i ja em veia havent d’esperar a que l’enregistraren per tal d’escoltar alguna cosa més enllà dels quatre vídeos que hi ha al Youtube. Va ser tot un encert eixir de casa anit, sí. Impressionant. I de nou, la Cançó de l’alba, prenent significat quatre anys i quatre mesos després, qui ho anava a dir. Millor em guarde per a mi els moments de pelleta de gallina. I hi hagué uns quants. També Moments, a seques però amb majúscula. Entre ells, un que no tenia res a veure amb les cançons, quan en les projeccions que acompanyen l’espectacle apareix una cara familiar. Hòstia, Eduardo Haro Ibars. Se’l citava parlant de La Rondalla de la Costa. En aplegar a casa vaig estar buscant la seua Obra Poética, editada fa més de deu anys per Huerga&Fierro i que dec haver perdut en algun dels innumerables trasllats d'eixos últims deu anys, perquè no l’he trobada. A canvi, la sort em regala entre la paperassa versos seus copiats damunt el paper amb que forrava les carpetes de l’institut. 

Entre els versionats a “Si t’arriba del dematí”, Julio Bustamante o Pep Laguarda&Tapinería, la banda sonora del dia de hui mentre pense en clau mediterrània. Ha mort Bigas Luna i he recordat camps de tarongers vora mar, i a la Martina i el Ulises de Son de mar, versos de L’Eneida, i dies i nits d’anys passats que ara queden exactament tan lluny com la primera volta que vaig escoltar la Cançó de l’alba. Suors dins d’un regater de set metres i el casc pintat de roig al port de Dénia, o una vesprada mirant Benidorm des de la casa on es rodà eixe destrellat que és Huevos de Oro. Necessitem tornar a la mar per a quedar-mos. I si vullgueres, podries embarcar-te en un estiu ple de sal als cabells i aigua amb cassalla dins del botijo, i una cadireta de platja, d’eixes plegables, preparada per a que t’adorgues mentre jo xarre i xarre en les nits a la fresca. 


Nada que hacer El polvo con el polvo
iba por avenidas de algodón
supongo que hoy reniegas del fantasma
que he sido siempre para ti –yo guardo
en un rincón sin sueños fotografías heladas
relámpagos de fresa en los espacios fríos
Y es que este sol ya no tiene sentido
Eduardo Haro Ibars