dilluns, 8 d’abril de 2013






Despertes amb la ressaca de les cassalles de més ahir a Villalonga i la notícia de que Sara Montiel ha mort. La recordes en altres estius passejant per l’illa. Ens saludava cada matí a la secta dels de les aletes i les ulleres, quan eixia del seu bungalow –al costat d’on dormíem nosaltres-, vestida amb aquelles túniques d’estampats impossibles, llargues fins als peus, i sombrerets que podien fer-li sombra a ella i a tots els que portava al costat. Haguera estat molt més espectacular, molt més propi d’ella, portar al voltant tota una comitiva de morenassos, un portant-li el cabasset per a baixar a la platja, altre amb una sombrilla per a que no se li cremara la pell, altre sempre dispost a encendre-li el puro. Hi havia massa gent, a aquelles hores, quan la Montiel tirava cap a la platja, en l’illa. El millor moment sempre aplegava quan l’última tabarquera eixia cap a Santa Pola i amb ella se n’anaven tots els ruidosos turistes. Llavors aquells que encara tenen cognoms italians treien al carrer les cadiretes, i parlaven en valencià mentre les dones feien el sopar i les postres s’allargaven de barcella fins passada la mitjanit.

Però el millor, el que realment valia la pena, era Tabarca quan no era estiu. I recorde una nit fa tants anys, amb l’illa tota nostra, quan Tabarca era més meua que seua perquè ell allà no tenia passat, però jo atresorava incomptables hores baix l’aigua de La Galera, en els estius aquells de Sara Montiel, veient florir la posidònia. No ens creuaríem amb ningú eixa nit de primavera, camí del port per a seure recolzats en una barca girada mentre parlàvem dels mesos que teníem per davant, dels adéus i dels presents que acollonaven tant o més que el futur. Tornàrem a la terra ferma en el matí tranquil, serens, les veles desplegades i el somriure dels qui no han dormit. Jo baixava d’un bot al pantalà per a aplegar tard a fer faena, i poc abans del migdia posar en ordre les botelles a la nevera del iot on d’amagat s’ho vam montar alguna volta, i ell mentre conduïa la puta moto massa apressa fins a casa, i li deia que no, que no em donava temps a aplegar a dinar, que em quedaven massa coses per fer, i en acabar-ho tot i tornar i esperar trobar-lo fent la siesta, ja se n’havia anat al bar de sempre, al de les parets de colors. I sí, quan vaig anar allà estava, bufat i trist i col•locat mentre anàvem a pillar un taxi i ens creuàvem amb una processó de Setmana Santa, Alacant beata traguent Cristos agonitzants al carrer, i jo volent aguantar-lo plantat i callat i que la gent no ens mirara, i ell volent pegar-li crits al Crist, fins que arribàrem a casa.

I quan ell, per fi, després d’hores donant pel cul, sense poder estar-se quet, s’adormia, jo em quedava a la terrassa, unflant-me a til•les i mirant la mar obscura i allà lluny però a prop les llums de l’illa que havia estat nostra la nit d’abans, nostra i de ningú més, com l’hivern anterior quan a Formentera no hi havia ningú i volíem saber com podia córrer aquella llanxa, i a ell li donava igual que acabàrem estampant-nos contra les roques, ell deia que el que jo fera ben fet estava, i es reia, eixe somriure canalla i aparentment innocent que a algunes ens torna boges i ens capgira la vida. Mirava la mar, mirava Tabarca abrigada amb la seua jaqueta mentre ell dormia, i pensava quina sort tinc, puc vore açò des de la terrassa, i pensava també en què passaria, si ens voldríem igual, si poguérem estar sempre allà, paradís 38º 10’N, 0º 28’O, què passaria si totes les nits poguérem sentar-nos a eixe portet a parlar de qualsevol cosa menys de la vida que esperava a altres llocs, sempre les altres vides donant pel sac, les putes altres vides i el puto nord o la puta mar. 

I ara, pense, que no estarà Sara Montiel els estius en Tabarca i jo fa anys que no em pose unes aletes, ara que no mire als ulls dels qui somriuen com ell per por, trobe que prompte serà massa tard per a portar-te a Tabarca un dia dels que encara valen la pena. Quan podria contar-te la història de la Cova del Llop Marí sense que una vintena de xiquets ens saltaren per damunt per a banyar-se als acantilats mentre els pares armats de cadiretes i sombrilles i tuppers amb tortilla els xillen que vagen amb cuidaet. 

1 comentari:

Amadeu Ros ha dit...

Hola Aàgueda, la mar, sempre i per sempre... Saps que a la costa de Xàbia hi ha dues coves de llop marí? A veure si ben prompte les podeu visitar... Salut i força.