dilluns, 29 d’abril de 2013





El passat dissabte vam estar a Quart de Poblet, al VI Encontre de Voluntaris de la Fundació Limne, en una interessant jornada on tinguérem l'oportunitat de conéixer altra gent també involucrada en projectes de conservació d'ecosistemes acuàtics a través de la fundació. A L'Alqueria constituïrem dos grups de voluntaris la passada tardor, i prenem part en el Projecte Rius.

M'alegrà que el nostre cas, o al menys el meu, era "diferent" al de la majoria: el nostre riu el vaig conéixer fet una puta pena, i l'he vist anar millorant amb els anys; tot el contrari del que exposava la majoria de gent, que recordava els seus rius com llocs nets, on podien pendre el bany, i en els que en l'actualitat han de treballar de valent. La veritat és que hem de donar les gràcies, perquè tot i la molesta presència de la fàbrica de paper -amb les seues olors-, en L'Alqueria tenim un trosset de Serpis envejable, amb raconets ben bonics, una xopaeta que dóna roviols després de les pluges, mogolló de pardalets i pardalots i una nombrosa colònia de Mauremys Leprosa, espècie de la que podeu vore alguns exemplars a estes imatges del passat estiu, quan assistirem a una xerrada sobre la tortuga d'aigua ibèrica, organitzada pel Paisatge Protegit del Serpis. Aquell dia als mornells instal·lats al riu es capturaren més d'una trentena d'exemplars! 







En breu els grups de voluntaris de L'Alqueria ens reunirem per a portar a terme una de les dos inspeccions anuals que hem de fer dins del Projecte Rius, on es determina l'estat de qualitat d'un tram de riu a través de l'estudi de paràmetres fisioquímics i biològics. Les imatges que encapçalen aquest post perteneixen a la jornada formativa de la passada tardor, i mirar-les ara em fa pensar en la pobra Dober. Llavors acabava d'aplegar a casa, encara desnodrida i plena de ferides, amb una caspa al pelatge que feia pensar en problemes seriosos, rotgles sencers de pell sense pèl, una por tremenda a la gent i una lamentable història al darrere que deixa en evidència al món de l'esport del múixing peninsular. Hui hem anat a passejar al riu, com fem sovint, i les pluges dels últims dies l'han fet créixer un muntó. I a Dober, uns mesos després, ja no se li poden contar les costelles. I dels progressos aconseguits pel que fa al caràcter, esborrar-li les pors, la seua relació amb el menjar i, en definitiva,  fer d'ella una perfecta gossa de casa sense haver viscut mai a una casa en els tres anys que té... bé, em callaré perquè no es tractaria d'orgull de mare sinó d'orgull propi i seria tirar-me massa flors. Però és que no puc deixar d'estar orgullosa del resultat aconseguit. Encara hi ha moments en que me la mire i no m'ho acabe de creure. Les claus? Paciència, molta paciència, i, sobre tot, moltíssima estima. El que acaba calen per a tot, supose.









6 comentaris:

en Girbén ha dit...

Dober..., que no Dúver; que llavors seria nom de muntanya... Com el que fou el meu gos, el DRU: aquella espina del Mont Blanc que vaig aconseguir per la Bonatti; via essencial ara desapareguda per una esllavissada mai vista...
A casa, sobretot ma germana, en som molt d'arreplegar bèsties patides. La Xarel mateixa, una esvelta llebrera, n'ha viscut dues de vides, adversatives: l'una, la primera, de terror absolut. Mai se li esborraran de la pell les cremades amb burilles enceses... Qui pot negar-li ara un lloc de pau al sofà?

Rius per no plorar. Rius d'aigües netes, a poder ser.

en Girbén ha dit...

Uix, sí, que no se m'escapi Mai gos mesell recordo que cantava el xic del carreró blanc de Xàtiva, just davall on l'Hib Hazm redactà "Lo Collar de la Coloma"; o la cosa més grossa mai dita sobre el tèrbol assumpte de l'estimació: sien cans o persones i les totes les barreges possibles; o, perquè no: una llepada sucosa de la gossa a la cara.
Bèstia malparida.... Saps com t'arribo a estimar?
BUP,BUP!!!

Sedna a Bord ha dit...

Dober, Girbén, i no per voluntat... li venia de série. Prous coses tenia per apendre l'animalet, com per a haver-li d'ensenyar també un nom nou... i mira que sé que Dober és horrorós. Té sang pirenaica la xiqueta... va nàixer a Montgarri. Sí, eixe poblet de la Vall d'Aran que va comprar uno de Vitaldent per no sé quina milionada d'euros. I no va nàixer al mig del no res precissament, no. Que té pedigree la cabrona, "madre Rudi Ropertz"... i total per a acabar entrant en una canera de Navarra. I no parle més. Bo sí, és el millor que podia passar-li, i a mi també. Jo sí sé com me l'estimo, sí... A aquesta hi ha marques que també ja no se li borren, però sí se li obliden amb esta nova vida :)

en Girbén ha dit...

Per Montgarri me'n venen tantes...
M'aturo en la notícia d'en Verdaguer dels milers caps de bestiar que hi pasturaven (això millor que denunciar la sordidesa actual).

Abraça fort a la Dober de part meua: de lluny estant -i com a gos que també sóc-, em sentiré retribuït.

AlfredRussel ha dit...

Ei, quines fotos més xules! (sobretot alguna que jo se...)

El cas del Serpis per Alqueria és un bon exemple de la capacitat de recuperació que tenen els ecosistemes aquàtics a poc que afluixem la pressió. Però també de tot el que pot fer-se quan hi ha voluntat i ganes. Tan de bo que l'exemple cundisca, i que els grups de voluntaris seguisquen també creixent, també.

Sedna a Bord ha dit...

Girbén, Dober abraçada!

Russel, sí eh? Qui serà eixe que s'arromanga els pantalons per a no banyar-se??? Segur que els voluntaris seguiran creixent! Nosaltres en el nostre tram ho farem lo millor que pugam fer-ho!