divendres, 5 d’abril de 2013

Fent un café amb l'amic Miralles poc abans de les cinc, l'hora en que les barques tornen al port, m'explicà d'un veleret que estava allà deixat de la mà de Déu, del que sembla que el propietari no se'n pot fer càrrec, i  llavors jo vaig pensar coses, perquè clar, en estos dies més que incerts, absolutament negres, qualsevol espai amb sostre em resulta susceptible de ser ocupat. Hores i birres després, amb les amigues Mavi i Desa, vaig estar passejant per allà a les gosses, i em vaig quedar mirant-lo, el veleret, i vaig fantasejar amb la idea de tornar a viure a un barquet. Ens vaig veure a les quatre -les tres gosses i jo-, compartint tan reduït espai, i de nou vinguéren els records dels dies al Nirrivik: quan allò, érem quatre gossos i dos persones, i ens apanyàvem en deu metres d'eslora molt millor del que mai haguera imaginat. 

A Xàbia seguirà el barquet podrint-se, morint-se. També seguirem podrint-mos, morint-mos, nosaltres, mentre esperem una puta sol·lució.