dissabte, 20 d’abril de 2013

Trobe que és significatiu que al acabar un concert les mans et facen mal de tant d'aplaudir, t'hages posat en peu incomptables voltes, hages cantat totes les cançons i a més el rimmel se't correguera. No passa sempre, i quan passa ja no ho oblidaràs mai. Amb això em quede de l'acústic d'Obrint Pas ahir al Teatre Calderón d'Alcoi. Amb això, i amb la constatació de que ens hem fet grans i no acabem de tindre-ho clar. I és que fa deu i més de deu anys -és que ja fa deu anys del Terra dels Obrint Pas- que anàvem a les festetes dels pobles de la Vall de Gallinera i ens feiem cassalles com si no hi haguera demà, i les estretes carreteres de la Vall portaven a la mar als matins de ressaca on covàvem futurs càncers a la pell. Ens quedàvem dormint a la solana en qualsevol caleta i les llaunes de birra dins del cotxe bollien, un cotxe prestat pels pares d'alguna a la primera de les majors que s'havia tret el carnet. Misteles i cassalles a La Marina, les mateixes cançons sonant, i el món obrint-se davant nostre. A l'eixida del concert vaig recordar les paraules d'algú no fa massa, i el significat que per a mi ara tenen: "no puc estar amb algú que no lluita".

Ens queden camins per davant però són altres, i concerts com el d'anit ens fan recuperar la il·lusió per recorrer-los. I res m'agradaria més este estiu que ve, que repetir aquelles nits i aquells dies, no sé encara de quina manera.