dilluns, 1 de juliol de 2013

Comprimits

- Hi ha llocs i moments a eixos llocs que t'acaben reconcil·liant amb el món hostil pel que et toca passejar-te per a guanyar-te la misèria que et portarà després a eixos llocs on oblidar-te de tot. Hi ha llocs, i dies, i companyies, que són un oasi al que saps que no podries quedar-te a viure, però que durant unes hores són la llar perfecta. Els donaries les gràcies si et deixaren.

- Dober va tardar dies en aprendre a pujar escales. Ha tardat mesos en aprendre a pujar en ascensor sense por. A la merda la por. Ha pujat sense queixar-se fins a un 20é pis.

- Dos anys després -just estos dies- de l'hòstia que et canvià la vida, tornes a conduïr com sempre ho havies fet: sense por. És un consol, o una imprudència, no saps ben bé. Però tornen centenars de quilòmetres sense por, ciutats sense por, carreteres i camins, sense por... i també sense radiocasset. Aquesta setmana, et dius, hauries de comprar-ne un de nou, ja per collons, per seguretat, no pot ser sa passar-se vuit hores de conducció sense escoltar ni la puta emisora eixa dels capellans. Les vuit hores que t'esperen el divendres, en la furgo sense aire acondicionat i sense radiocasset i sense companyia. Bo, esta última part no és certa: en companyia de les tres gosses, que, per sort o per desgràcia, ni parlen ni canten cançons de Triana per fer entretingut el trajecte. 

- Una de les coses que més trobe a faltar són els esmorzars. Els esmorzars de deveres: els de casa, els de la pròpia casa -això que està a punt d'aplegar i que tant desitge només, només, pels esmorzars-. Alçar-se abans que el despertador només per a tindre temps per esmorzar sense pressa. Café amb llet, porridge, iogurt, fruita, cereals, formatge, mermelades, suc... eixos esmorzars. En estiu, amb ell mirant enfront com et regalla el suc del meló pel coll, o sense que ningú mire, i el Octopus dels Gentle Giant sonant. Els altres esmorzars continue tenint-los més del que deuria: els de bar, els de birra i entrepà amb substància, olives i cacaus per acompanyar encara que ni mires perquè sempre t'han fet fàstic, carajillo per acabar. Eixos continuen sent el pa nostre d'al menys quatre o cinc dies a la setmana.

- També ho és -efecte secundari de que la majoria dels amics estiguen en l'atur-, fer com a poc dos menjaes al dia fora de casa. Hi ha dies, molts, que són pràcticament totes. En tres setmanes me'n vaig de boda i el vestit no em cap. Pese deu quilos més que l'estiu passat per estes dates, però preferisc ser gorda que desgracià. I si em llevaren els figatells del Bar Lluís de Planes, les torraes de gambes en casa de les amigues, les barbacoes al barranc o al bancal, les misteles al Pa Torrat, el pollastre al curry del Marianos en Benidorm després d'una marató al llit, el gelat de Kinder de Navarro en Muro, les birretes amb papes Aitana de cada migdia de la nostra vida, els entrepans quilòmetrics del Miranda a Ontinyent i un llarg etcètera... si em llevaren tot això, pa què hem vingut? Abans gorda que desgracià, sí. I ara hi ha unes faixes que ho arrepleguen tot i entres als vestits, a qualsevol vestit. 

- Estime l'escriptura de Rafael Chirbes per damunt de totes les coses. 

- He tret tot notables i excel·lents a les notes de violí. I a més he passat l'exàmen de pas de cicle que havia de fer per validar el fet de que aquest curs he cursat dos cursos en un. Diguen-li motivació. Me llena de orgullo y satisfacción. Havia deixat d'anar a classe de violí fa deu anys; ho recordava un vertader suplici. No hi ha res millor que una bona mestra, res. 

- Estic llegint ara mateix al blog de Luna Miguel que "la vida se vive hacia delante pero se comprende hacia atrás". La setmana passada ma mare va traure de no sé on els primers aiguaforts que vaig fer, de l'any 2002. Flipant que guardara això i les planxes. Tot va ser buscant un conte que escriguí de molt menuda, després de que li explicara que estava fent un fanzine, unes quantes coses escrites i fotocopiaes i grapaes. "Com quan eres xicoteta", va dir. No va trobar el conte, però si els gravats. 

- El fanzine, altra cosa de l'avorriment, com els excelents a violí. Es diu Porta costelleta perquè m'auelo ho preguntà no fa massa de la paella que li posàrem davant. Porta costelleta? va dir l'home. I jo vaig pensar hòstia, ja tinc nom pal fanzine. Eixirà pel desé aniversari de la mort de Bolaño. Sí, fa deu anys que es morí Bolaño. Quants anys fa que vaig llegir Los detectives salvajes? 

- He equipat la furgoneta amb el kit estiu: cadiretes i taula plegables, tenda de campanya, matalàs unflable, dipòsit d'aigua, transportins per a les gosses, stake out amb estaques pintades de rosa, nevereta, fogueret, sombrilla i una caixeta amb llibres de poesia. El radiocasset, li falta el radiocasset. L'estiu serà bo, no tinc cap dubte. 

- Que a estes altures en llocs que creies conéixer continues trobant-te paisatges que et sorprenguen, és l'hòstia. 

- No hi ha res millor un diumenge de vesprada que uns litres de cervesa a una platja valenciana -la platja amb més merda que he vist en molt de temps-. La companyia, la bona, obra miracles. 

- Anit en La Paca em van regalar una rosa color groc.