dimarts, 16 de juliol de 2013

Este cap de setmana hem tingut per ací als Ovidi Twins, tocant dijous a Alcoi (Cals Frares) i divendres al nostre estimat Pa Torrat, EL bar, perquè en esta vida és precís tindre un bar que siga EL bar: el bar al que vas sempre, el bar que mai et falla, el de fer-te el café o el gintònic obligat, el punt de reunió... el cau. El nostre es diu Pa Torrat i està en Muro, a la Plaça de l'Església, i sense ell les nostres existències estarien un poc més buides. La qüestió és que ahir, mentre gaudíem d'un excel·lent esmorzar/dinar (el que els modelnos diuen un BRUNCH, entre l'hora d'una cosa i de l'altra, tot i que no precisament lleuger: pa amb tomaca, cuixot, formatge, saltxitxeta, figatells, faves, cerveses, entrepans carregats de bombo, creïlles al forn...) al bar Lluís de Planes -altre dels punts cardinals- Learreta va dir de l'amiga Desa i de mi que érem unes vividores, que li feia il·lusió aparéixer en alguna de les nostres fotos de vividores que posem en el Facebook dia sí dia també, siga diumenge siga dissabte siga dilluns o dimarts. Vividora és una paraula que m'agrada, i vaig dir que em proposaria escriure el decàleg del vividor -en altre moment ho faré-, entre altres coses perquè si tot canvia d'ací un temps i acabe fent vuit hores front a una màquina, estarà bé que algú -tot i que siga una actualització al Facebook o una entrada a este blog-, em recorde tot açò que ara pontifique amb un somriure en la cara i un terssio de Mahou en la mà com si tinguera totes els claus d'una vida realitzada, plaentera... en definitiva, feliç.

Trobe que l'alegria de la que en els últims mesos -i augmentada en les últimes setmanes, no sé si serà la calor- fem gala a pesar de les adversitats, i la defensa acèrrima d'una manera de viure que passa per canviar-se de roba més bé poc i omplir-se de cinta americana les xancles -cinc euros al mercat de Muro els divendres-, no és més que una estratègia de defensa: o ens ho prenem aixina o ens peguem un tir. Les perspectives laborals -vitals, en general-, per a la meua generació i les que ens segueixen són negres com el cul d'una paella, però què anem a fer-li? A més, contem amb la tremenda sort d'una capacitat d'adaptació que no trobe en gent que ja ha superat la trentena. Assumida la situació, tot és més fàcil de portar, i si el miracle aplega i tot va millor en uns anys, ens alegrarem... però si no, no ens vorem abocats a depressions, fam, cases embargades, deutes i demés mogudes amb les que en l'actualitat molts dels meus amics d'entre trenta i quaranta anys han de bregar diàriament. 

Desconec si açò va pa llarg o per a curt, però no em preocupa: ja no em prenc seriosament certeses absolutes ni se'm passaria pel cap assegurar que vull que la meua vida siga aixina o aixana. M'agrada com és ara i no m'importaria que seguira aixina durant temps. I ara mateixa, no canvie per una feina de vuit hores i un salari més o menys digne açò que tinc, i no sóc l'´única al meu voltant. Preferisc, preferim, certes renúncies -materials únicament- a canvi de no vore'ns en l'obligació de lligar-mos a un treball. La reducció dràstica dels ingresos  -limitats a unes horetes netejant ací o allà, eventualment algun treball del que t'agrada mal pagat però fet a gust- comporta un augment notable del temps lliure. I per això he pogut, últimament, fer una horteta preciosa que comença a donar els seus fruits, acabar una novel·la, fer un fanzine o començar a finiquitar un llibre de viatges que estarà per a la tardor. En breu he de viatjar a la Subbètica cordobesa per treball (la veritat, passar-se una setmana recorrent en bici camins de bandolers i antics assegadors buscant 
rutes per a proves esportives amb gossos no és que siga un treball especialment desagradable) i això junt a una xicoteta escapada catalana fa dos setmanes són el més paregut a un viatge de vacances que tindré. No em dóna per al creuer de luxe pel Mediterrani, quina llàstima. La setmana que ve començaré per fi, després d'haver estat uns mesos estalviant, amb les "obres" d'acondicionament d'un xicotet bancal que vaig heretar i que no donarà ja ni fruits ni hòsties però que té unes vistes precioses i  l'ombra bona d'un parell d'arbres que en els últims trenta anys s'han dedicat a créixer sense fre; una hamaca, una taula de fusta i uns banquets, un xicotet cobert per a la barbacoa, un dipòsit d'aigua i alegria d'enjuntar-se allà amb els amics sempre que ens done la gana. 

Ara, que encara no són les deu del matí, ja he cumplit amb totes les obligacions imposades per al dia de hui havent matinat -anit férem sopar en la terrassa de ca uns amics fins ben passada la mitjanit- i no queda res millor que fer que agarrar a les gosses i anar-me'n amb elles i una caixeta plena de llibres de poesia (i una nevereta plena de birres) al nostre racó preferit del Barranc de L'Encantà, per on hi havia el criadero de truxes, i passar aixina el matinet. I aixina anem i ja dic, no és vocacional: han aconseguit que no ens quede més remei. I hi havia que pendre-s'ho amb alegria.