dimarts, 30 de juliol de 2013

Hi ha una coseta bonica i gratificant que he estat fent des de menuda i que des de que tinc estes gosses havia deixat de fer. Des de que Pirena aplegà a la meua vida (i després Saima i després Dober, però Dober no conta massa), qualsevol pardalet caigut del niu tenia els segons contaets. Ni minuts: segons. Tots els dies des de que començà la primavera, que havíem d'arreplegar tres o quatre cadàvers destrossats de la gespa del jardí. Però la setmana passada, sorpresa: vaig aplegar jo abans que les gosses. I Pollet m'ha acompanyat estos dies al muscle, cagant-m'ho tot i acceptant amb ganes la papilleta, inclús s'ha prestat a passejar-se per casa damunt de Dober -santa gossa-. Ahir Pollet, que ja estava instal·lat a la terrassa mentre observàvem des de darrere del cristall com la mareta s'acostava a donar-li de menjar -i suposem que a dir-li en l'idioma dels teuladins que era un poc trellat de pardal, que com se li ocorria caure's del niu-, començava a alçar el vol suficient com per a pujar a la teulada. I estava suficientment fort com per a fugir de mi i no deixar que l'agafara, ni falta que li feia tampoc. Esta matí Pollet ja ha volat. I jo contenta, molt.