dilluns, 29 de juliol de 2013

Hui, per fi, ens traslladem. Es tracta d'una sol·lució temporal i breu mentre continuem buscant la definitiva -tampoc massa definitiva, però un poquitiu definitiva sí estaria bé-, però pel moment, hui anem a posar-li els llençols al llit de la casa que ho serà durant les pròximes setmanes. Torne a la que ha sigut casa tant de temps: al centre d'Alcoi. I només unes cases més avall de la casa on vaig viure quan tenia divuit anys, on acaba el carrer Sant Francesc i comença Sant Mateu, amb el meu gos Jondo queenpaudescanse. Quan fa uns dies vaig anar a vore el pis per tal de decidir si em quedava o no, papallonetes i altres coses em volaven per la panxeta. El carrer no ha canviat massa, però ha canviat. Té vides que ja han deixat de ser-ho -uns quants morts-, però també, des de llavors, han obert barets i comerços, molta gent passejava, una cafeteria just a la plaça baix de la casa on vivía... trobe que ho passarem bé, encara que el centre d'Alcoi en agost siga l'escenari perfecte per a una pel·lícula que vaja de la fi del món i en la que un cataclisme haja acabat amb tota la població, no hi ha un ànima. O bo, potser això també ha canviat i ara la gent ja no té pasta per a anar de vacances. Recupere un text i unes imatges del meu primer blog, sobre eixos carrers on vivía. Quan ho vaig escriure feia un any que un amic  havia decidit fer vacances. Ara, eixos carrers, vells escenarius per a nous temps, temps millors encara. 


Te'n recordes? 

"La vida era un carrer amb camions i nuvis
i xiquets i llençols estesos als balcons..."

Jo vivia a Alcoi quan l´Ovidi ja no hi era i baixava per les costeres fins el Cantó Pinyó per pillar el 45 al carrer Sant Llorenç i arribar una hora després a la biblioteca on treballava i llegia més que treballava i a les tres tornava a casa on m´esperava el gos impacient menjant-se els cantons de les parets i les plantes. Estenia els llençols al balcó del menjador de la meua xicoteta i bonica casa al carrer Sant Mateu, front al mercat i l’església i em gitava amb un gitano acabat d´eixir de Fontcalent a la volta que poc a poc m´enamorava a Benidorm. La senyora Elvira, que va morir este any, m´aguardava el Ruta66 tots els mesos, perquè al quiosquet sols els arribaven dos ejemplars i un era sempre per a mi, me'l guardava i quan passava per davant i el tenia em deia XICA QUE TINC ACÍ LA REVISTETA, i jo entrava i li comprava una bolsa de coxinaes i me'n pujava amb les freses de gominola i el Ruta a casa, just dalt del seu quiosquet obert fins a hores intempestives els 365 dies de l´any. Fins i tot el dia que va morir Elvira, este any, em contaren que Marquitos, el seu home, va anar a obrir. I el Jondo que anava fent-se gran i va deixar la casa buida de mobles, tots se'ls va menjar. I la Chelo, que vivia unes cases més avall de la meua, a Sant Francesc, em deia que tenia el gos més bonico d´Alcoi, i me la trobava tots els dies amb altra dona fent la volta als ponts, que jo també pegava abans d´anar al DeDins a beure. I a les nits que encara no feia fred m´assentava a llegir a l´Estellés al balcó del menjador, i a voltes es feia tan tard que es feia de dia i veia arribar els camions al mercat.

Jo vivia a Alcoi quan la directiva del Barça anà a portar-li flors al cementeri a l´Ovidi, i passejava amb el novio i el Jondo per l´Alameda i tenia un abrigo llarg i negre i unes ballarines amb estampat de lleopard que el gos va destroça. I ja no em gitava amb el gitano, però ell encara deia de tornar a ma casa i els seus amics de comprar-me el gos quan me'ls trobava pel carrer. Jo vivia a Alcoi aquell hivern però cada dos o tres dies feia l´amor a Benidorm, i després tornava i treia més dinerets per a speed explicant-los a l´Adriana i la Sheila i la Carmen tot allò de P implica Q que Ricard Carbonell els intentava fer entendre a les classes de filosofia a l´institut sense que elles aprengueren mai per a què els serviria en el futur aquella lògica. I nevava quan el llit es va trencar en dos.

Jo me'n recorde d´aquell Alcoi al que vaig viure sempre que plou, perquè quan plou camine més espaiet per por a esvarar-me, perquè aquells dies baixant Sant Nicolau, hasta el Cantó Pinyó de la cançó de l´Ovidi, anava molt molt poc a poc perquè aquelles ceres patinen no saben com, i hui m´he alçat ploguent a València i he escoltat   l´Ovidi pels carrers del Carme i he penssat que en poc farà un any que algú fa vacancea -jo no hauré mort, faré vacances- i m´he comprat un vestit i una jaqueta per a no tindre fred. 






1 comentari:

François ha dit...

Plas,plas, plas a tot el relat. Però, el que m'ha encantat ha sigut la pintada del mur.
Salutacions!