dimecres, 17 de juliol de 2013

Quan ahir vaig aplegar al meu trosset preferit del Barranc de L'Encantà, vaig soltar a les tres gosses com faig sovint. Amb dos d'elles mai hi ha problema, però Pirena, la meua gossa d'òssos de Carèlia, no oblida que va nàixer i es va criar asalvatjada perduda pels turons de Lapònia, i això junt a un instint indomable que és el que desaconsella aquesta raça com a mascota, fan que de quan en quan... encara la lie. Vam caminar per dins de l'aigua barranc amunt un bon tros, ens vam creuar un parell de serpetes d'aigua de tamany que provocaren la histèria de l'amiga Desa, i quan tornàrem barranc avall a la vora on solem escampar les tovalloles, Pirena va eixir corrent en direcció a una xopada pròxima, seguida de Saima i Dober que no tenen capacitat de decisió pròpia... No em vaig preocupar, abans estes coses em preocupaven i em posaven histèrica, però he acabat per acostumar-me; a més no hi ha prop cap casa/caseta on puguen entrar i clavar-se en problemes, la carretera -poc transitada- està lluny, i vaig pensar que ja tornarien. 

No va ser aixina i al moment començàrem a sentir lladrar també a Dober, i Dober no lladra a menos que tinga raons de pes per a fer-ho. Ahí em va preocupar que potser hi havia gent volent accedir al barranc i aquelles s'ho havien pres com casa seua, però la manera de lladrar era excessiva, a més de que normalment són unes gosses amigables...  i llavors ja es sumaren a l'aldarull uns crits esgarrifosos de porc en l'escorxador. I és que això era justament el que estava passant. Durant un rato que per sort no va durar massa -no tinc gosses, tinc màquines de matar- vam sentir els xillits del rayonet i després lladrucs que s'allunyaven, que s'acostaven, arbres i malesa menejant-se... i optàrem per clavar-mos dins de la furgoneta, no fóra cas que alguna mare cabrejada vinguera a per mosatros. Recordava que sempre ens havien explicat del comportament violent dels jabalins quan estan ferits, com recordava les passades de cosir ferides als gossos de la rehala després d'una batuda. I a la plaça de Benimarfull, descarregaven a tots els animalots morts, i els hòmens es feien fotos en absurdes postures damunt d'ells. No puc obviar que l'afició als gossos em ve precisament d'ahí, l'afició i molts dels coneixements que ara em toca posar en pràctica, però a la volta, la imatge dantesca de la plaça de Benimarfull convertida en un mostrari de cadàvers de jabalins mentre dins de diminuts remolques darrere dels tot-terrenys els gossos es llepaven les ferides, em provoca un rebuig absolut. 

Des de dins de la furgoneta sentíem carreres amunt i avall per entre la malea, i una tindrà molta templança però la cosa començava a ser preocupant i m'imaginava a la valenta de la Pirena oberteta en canal per un jabalí cabrejat. Vaig acostar-me pegant crits com si estiguera loca, i als minuts va vindre Dober feliç amb la boca plena de sang que no era seua. Menuda festa s'havia pegat. Després vingué Saima i després Pirena, totes brutes de sang aliena, i només Pirena amb una ferida probablement d'haver-se enganxat en algun esbarzer o a saber... Em sap mal pel rayonet, i em sap mal per mi que d'un susto d'estos em quedaré un dia, però a la volta continua flipant-me eixe puntet salvatge que trauen de quan en quan. Com les persones.